L'accent diacrític.

Els mots monosíl·labs en general no s'accentuen.

Però hi ha alguns que sí s'accentuen per diferenciar-se d'altres que s'escriuen igual.
Aquest tipus d'accent s'anomena accent diacrític.

Porten accent diacrític:                   No porten accent diacrític:

bé, béns (correcte; riquesa)                be, bens (nom de lletra; xai)

déu (divinitat) i també adéu                deu (del verb deure)

és (del verb ser)                                 es (pronom)
mà (extremitat)                                 ma (possesiu)
més (de quantitat)                             mes (les meves; part de l'any)
món (univers)                                    mon (equivalent)
pèl, pèls (cabell)                                pel, pels (contraccions)
què (interrogació)                              que (conjunció)
sé (del verb saber)                             se (pronom feble)
sí (afirmació)                                     si (condició)
són (del verb ser)                               son (condició)
té (del verb tenir)                               te (pronom feble)
ús (utilització)                                    us (pronom feble)
vós (tractament de cortesía)               vos (pronom feble)

El conte i la novel·la.

CONTE:

El conte és una narració breu i la trama gira al voltant d'una sola situació principal. Es caracteritza per una força expresiva intensa, ja que en poc espai ha de concentrar tota la historia.

Tots el contes tenen un plantajament, un nus i un desenllaç, o, el que és el mateix, una presentació dels personatges, el problema que han de resoldre i el final, on tot es soluciona.

NOVEL·LA:

El gènere narratiu és l'evolució del poema èpic, que escrit en vers ens explicava les vivènencies d'un heroi. Més endevant, a l'edat mitjana, es parlava de romanç, que narra les peripècies d'un cavaller i, sovint, també combinava els vers amb prosa.

La novel·la, és una narració llarga i complexa, situada en un espai i un temps determinats, on apareixen una persontages que viuen un seguit de circumstàncies i situacions. Entre els personatges distingim el paper del protagonista que, acompanyat d'altres persontages, com ara l'antagonista, s'ha d'enfrontar a una situació principal i a d'altres de secundàries. Els personatges tenen temps d'evolucionar i créixer al llarg de la novel·la. És força habitual que les novel·les es divideixin en capítols.

La polisèmia.

Quan una paraula té més d'un significat, com ara banc, diem que és polisémica. Entre els diferents significats del mot hi ha una relació de semblança.

La majoria de paraules polisèmiques provenen del lèxic més quotidià i conegut.